Autora: Maria Nazzaro, membre de la JSA

En les darreres setmanes s'ha parlat molt de la sostenibilitat de les retribucions i el problema demogràfic present. L'any 2025 els ingressos per cotitzacions seran inferiors a les despeses per prestacions i diversos estudis demogràfics preveuen que en deu anys aproximadament tindrem gairebé el doble de persones majors de seixanta-cinc anys i en vint anys més del doble. Pel que fa a la població, actualment és el període que menys persones d'aquesta franja d'edat hi ha i queda clar que d'ara endavant el nombre només farà que anar a l'alça.

 El debat actual gira entorn al problema econòmic que suposa que cada vegada hi hagi més persones majors de seixanta-cinc anys i sobre la sostenibilitat d’aquestes pensions de jubilació que s’hauran d’assumir i que preocupa tenint en compte l’estat actual en què es troba, però allò que trobo a faltar és la manca d'abordatge d'aquesta problemàtica de forma integral.

 Així doncs, crec que no només s'ha de pensar des d'una perspectiva econòmica sinó que aquest futur s'ha de plantejar també des del vessant social. Considero que les preguntes actuals s’haurien de formular d’una altra manera, com per exemple, són els recursos existents suficients? Ho seran en un futur? Són els més sostenibles? Què volem tenir per garantir un bon envelliment? Quin model s'ha de treballar d'ara endavant perquè l'augment de persones majors de seixanta-cinc anys no sigui un problema en el benestar de tota la població?

La diferència d’aquestes qüestions envers aquelles que es formulen normalment és que les proposades presenten desafiaments i oportunitats per a les polítiques públiques de l'estat del benestar. Unes polítiques que, segueixin el model que segueixin, s'han de construir amb la ciutadania, per a la ciutadania i en comunitat. L’objectiu crec que ha de ser que impulsin un envelliment actiu el qual promogui el benestar i la qualitat de vida de les persones en un entorn comunitari i de forma integral. Perquè al final això és allò que es mereix tota la ciutadania del nostre país, que tants esforços ha dedicat durant la seva vida per poder tenir una jubilació adequada. Que aquesta no només se centri en una quantitat econòmica percebuda cada mes, un fet evidentment indispensable per poder seguir el dia a dia, sinó que també permeti que les persones grans visquin de la millor manera possible.

El debat plantejat en aquest article d’opinió és un debat que sovint es queda en l'esfera política, tot i que potser és hora que la ciutadania pugui prendre partit i participar-hi. Definir el model d'atenció per garantir la qualitat de vida a la nostra ciutadania defineix en gran mesura el model de país que volem i ens acosta a una Andorra millor on tots i totes hi tenim cabuda.