Quina culpa tenim de les protestes dels pagesos?

Demà i demà passat, si les coses no canvien, viurem unes jornades dures per a Andorra: el bloqueig de carreteres des de França i des d’Espanya per les reivindicacions dels agricultors. Aquests talls em generen uns dubtes que m’agradaria compartir amb vosaltres, lectors: són realment un mecanisme eficaç per fer-se sentir i que els respectius governs compleixin amb les seves demandes o finalment només serveixen per obstaculitzar el dia a dia de la població que s’ha de desplaçar?

És innegable que els agricultors dels països veïns tenen dret a manifestar-se i més amb les condicions que pateixen, com dificultats que els suposa un mercat tan globalitzat, el poc suport per part dels seus governs, la fluctuació dels preus, l’increment de sequera que estem patint enguany arran del canvi climàtic, entre d’altres. Tampoc podem negar que les tractorades que estan fent des de fa setmanes són una manera de reivindicar molt diferent a l’habitual i que, evidentment, crida molt l’atenció als mitjans de comunicació.  

Però, fins a quin punt el dret a manifestar-se és qüestionable en el moment que suposa un obstacle per a part de la societat que res hi té a veure? Per què qualsevol conductor o conductora que vagi a treballar o qualsevol transportista que ha de fer un trajecte per entregar mercaderia ha de veure’s implicat amb tot allò que li pot comportar? Per què un país tercer, com és el nostre cas, ha de patir greus conseqüències per un afer extern? 

Des del meu punt de vista, el dret a manifestar-se s’ha d’exercir amb responsabilitat i sempre respectant els drets dels altres: “La teva llibertat acaba on comença la meva”. Els talls de carretera són molt lícits, evidentment, però no sé fins a quin punt són ètics, ja que poden posar en risc la seguretat i el benestar d’altres. Per què ha de pagar Andorra els conflictes que es pateixen als països del nord i del sud? Quina culpa tenen els comerciants i restauradors del Pas? I els de tot el nostre país? I les empreses amb treballadors transfronterers, quina culpa en tenen? 

Fa poc una amiga em comentava que va trigar més de cinc hores d’Andorra a Barcelona, que va estar aturada dues hores i mitja quan gairebé estava a punt d’arribar a Ponts i que el viatge va ser un escàndol, ja que anava amb un bebè d’un any. “Quina culpa té el meu fill, que només té ganes d’arribar a casa dels avis per jugar i dormir, d’haver-se d’estar més de cinc hores dins un cotxe?” M’explicava també que, a banda del seu cas, també va veure com força conductors i copilots baixaven els nens i nenes més grans per fer un pipí perquè ja no aguantaven més, i també hi havia qui ho feia perquè  viatjava amb gossos. 

Per mi, l’efectivitat a llarg termini d’aquestes protestes no és positiva i crec que cada vegada és més notori. La pressió temporal a les autoritats no garanteix que les solucions que busquen es materialitzin ni tan sols a curt termini i considero que amb aquest cas s’està veient força clar. 

Com no soc un expert en el sector, m’agradaria formular un parell de preguntes a les persones que sí ho són: Entenc que una vaga a la japonesa no és possible, però no seria més efectiu aturar la producció per causar un gran daltabaix? O és que l’impacte no seria tan fort perquè els governs aposten per comprar productes agraris de fora perquè surten més barats? No seria més efectiu traslladar-vos a les portes de la Moncloa, el Palau de la Generalitat o l’Elisi per reivindicar els vostres -més que merescuts- drets? El col·lapse viari realment us dona els fruits que espereu?

La meva opinió és que les solucions passen pel diàleg obert i constructiu, les polítiques públiques i el compromís de totes les parts involucrades en un conflicte per tal de buscar alternatives sense haver de perjudicar a tercers, com és el cas d’Andorra, ni el funcionament quotidià de la gent. El diàleg i la cerca de consensos per millorar les condicions del sector agrícola són la pedra angular de la resolució de conflictes i sense això no s’arriba enlloc, per moltes carreteres que tallis. 

Repeteixo, és legítim que els agricultors es manifestin, però aquesta no és la manera. El veritable canvi vindrà amb la voluntat de totes les parts de parlar i buscar solucions justes. La visibilitat de la protesta està molt bé, el perjudici als altres, no. No m’agrada ser pessimista, però si finalment demà i demà passat es produeixen aquests talls ho patirem molt. Alguns creuran que només són dos dies molt necessaris, però per a d’altres aquests dos dies és la pitjor de les notícies.