Parlar d’Andorra

Des que visc fora d’Andorra he hagut de parlar del meu país molt sovint. Moltes vegades em trobo gent que amb prou feines ha sentit a parlar d’Andorra i em demana com és. Primer, al sud de França, on pràcticament tothom coneix Andorra. Des que visc a Itàlia, però, és diferent.

Fer un intercanvi Erasmus és evidentment divertit i una experiència diferent. Però sobretot és sorprenent. Siguis on siguis coneixes gent de tota Europa i fins i tot de més enllà. Després de cinc mesos vivint amb gent d’arreu he tingut moltes converses i reflexions sobre el meu país.

D’ençà que soc a l’estranger em creia acostumada a explicar allò que és viure en un país petit i a parlar d’Andorra amb gent que no ho coneix, però quan vas lluny t’adones que realment, en molts casos, no saben ni on està el país ni absolutament res al respecte. Això m’ha portat en moltes ocasions a parlar d’on estem, quin idioma parlem o la quantitat d’habitants que hi ha a Andorra.

El més xocant per a mi i per a la gent que vaig coneixent, però, és sempre parlar de drets. Tots sabem a Andorra allò que tenim i allò que no i allò que volem tenir o no. Molts sabem també les diferències que existeixen entre nosaltres i altres llocs com Alemanya, Bèlgica o els Països Baixos. Però conèixer-les és diferent a parlar-ne i comparar amb gent original d’aquests països. Coses que són bàsiques i evidents arreu no ho són a casa nostra.

Per exemple, jo ja sabia que l’avortament és un dret bàsic pràcticament a tota Europa. Cada país té les seves lleis, però tothom entén que almenys en els tres supòsits bàsics no hi ha discussió possible. És diferent saber-ho i veure la cara d’incredulitat de la gent quan els hi expliques que a casa teva no només no es permet, sinó que està penat. Et posa en una perspectiva diferent haver de declarar que al teu país l’avortament és il·legal quan per a la majoria és un dret bàsic. Et fa pena i vergonya.

I com amb això, moltes coses més: l’habitatge, el transport públic, el salari mínim, el cost de l’educació superior, la dificultat per obtenir la nacionalitat andorrana, la doble nacionalitat... Temes que, a més de saber que no són com a tu t’agradaria que fossin, sorprenen moltes persones quan ho detalles.

És divertit dir que vens d’un lloc petit i remot i que molta gent et digui que mai ha conegut ningú d’Andorra. M’agrada parlar de les muntanyes, del meu poble, de l’esquí, del català, de l’escola, de la multiculturalitat, dels idiomes que molts parlem... Però tenir aquestes converses et fa veure que moltes coses no només haurien de canviar, sinó que no hi ha excusa possible. M’agradaria poder parlar de casa meva sense haver d’explicar la quantitat de coses que haurien de ser diferents en ple segle XXI.