L’abast del patriarcat

Quan m’he assegut a escriure aquest article i he provat de pensar sobre què parlar, m’he quedat encallada. He fet una llista de totes les coses de les quals podia parlar.

Quan ja portava quinze punts, m’he quedat mirant la pantalla de l’ordinador durant cinc minuts, incapaç de decidir.

Què és el més important? Com trio si hi ha tantes coses? Després d’una estona, només sentia que frustració. Per tant, d’això vull parlar: de l’immens abast que té el patriarcat en la vida d’una dona.

El masclisme està present en cadascun dels aspectes de les nostres vides, en més o menys mesura, i no ens dona un sol respir: La violència de gènere; La poca representació de les dones en els mitjans de comunicació; Els micromasclismes; Les dones que rebutgen el feminisme; L’assetjament; El sostre de vidre; La disparitat laboral; Les violacions; Els camps professionals ocupats quasi exclusivament per homes; La hipersexualització constant; El mansplaining; Els drets fonamentals que se’ns continuen negant; El pes de les tasques de la llar; Els judicis i crítiques sobre el nostre físic; Els estereotips de bellesa; I la llista continua i continua.

Tots aquests aspectes del patriarcat s’infiltren a les vides de totes les dones diàriament. Pocs dies tenim en què no siguem menyspreades o abusades d’una manera o una altra.

Com cada any (i com cada dia) ens toca suportar els comentaris d’homes que es creuen que en saben més que nosaltres dient-nos que som unes pesades i que pot ser “no cal tant”. Però, realment no cal tant? Realment ja tenim igualtat?

Si la igualtat entre gèneres fos una realitat, les dones no hauríem de preocupar-nos què ens violin o ens matin si rebutgem un home. No hauríem de suportar els constants comentaris masclistes disfressats de bromes. No hauríem de patir una por immensa quan podem estar embarassades perquè el nostre país no ens deixa avortar. No hi hauria dones que refusen d’anomenar-se feministes perquè no entenen la definició del moviment. No hauríem de tenir por de l’assetjament a la feina. No s’exclourien ni es menysprearien a dones que formen part d’altres col·lectius oprimits, com les dones transexuals.

La realitat és que el pes del patriarcat i també el masclisme ens acompanya a tot arreu, cada dia, a totes hores. Per això, un any més, crec que el missatge més important és que el feminisme és necessari, ens cal. Cada dia més fa falta un feminisme inclusiu, tolerant, i per a totes.

Si ens dividim i posem traves entre nosaltres, la tasca esdevindrà gairebé impossible. I a tots els homes que estan convençuts que ja tenim igualtat i el feminisme és innecessari, els hi diria que s’assentin a fer una llista de totes aquelles coses que pateixen només pel fet de ser homes; i que la comparin amb aquesta.