Un article de Toni Fernández Ortega

quan era a primària i a l’institut era freqüent sentir que em diguessin: «Et regalen les notes, cec de merda», una frase procedent d’alguns dels meus companys de classe que es produïa en massa ocasions. Rebre idees així i aquests tipus d’estímuls emmotlla el cervell i, en conseqüència, la manera de fer de cadascun de nosaltres. I per molta resistència a la vida que puguem haver creat, som allò que ens passa. 

Fa poc he començat a explicar que vaig patir assetjament sexual als vestuaris de l’escola on estudiava i que fou un gran cop que encara avui arrossego. I vull deixar clar que aquest article d’opinió i aquesta declaració no va de culpar ningú, perquè ni tothom sap què fa, ni quan, ni els motius, ni per quines carències o per quins excessos decideix assetjar una altra persona. 

Sí, l’assetjament és un problema present en mi, avui, i només és una cicatriu centrada en una espiral de diverses més que, en definitiva, contenen la idea que desmereixo totes aquelles coses que m’arriben. 

He gravat discos, he tocat en indrets importants, treballo en un àmbit on puc ser útil per ajudar, he tingut vida sentimental en parella, i, segons els meus fantasmes, no m’ho mereixia. He envejat la normalitat aparent que viu la gent que conec i que avui en dia em diuen que «soc un exemple». 

És ara, a força de demanar ajuda professional i de començar a fer teràpia psicològica, quan he entès que els fantasmes són això, fantasmes, i que la feina feta és realment d’on surten els resultats merescuts. És ara, molts anys més tard, que començo a entendre que, tot i haver comès errors més o menys greus, soc una persona que es mereix les coses bones i boniques que li arriben. 

Per tot plegat, i perquè parlo des de la meva experiència personal, vull reclamar que s’endureixin les campanyes de conscienciació sobre el bullying, que ha estat conegut durant massa temps pels nostres ascendents com a «coses de nens». Perquè viure assetjament és molt dur, deixa una marca completament profunda i et canvia la vida. 

I ara amb les noves tecnologies assetjar és molt més accessible. Abans ho paties a l’escola o fora d’ella, però presencialment, i ara el bullying no s’atura mai, ja que a banda de físicament es fa a través de trucades, missatges, fotografies, vídeos, etcètera, que són molt fàcils de distribuir a tot el món per les xarxes socials. Quants vídeos de baralles hi ha a YouTube? Quants missatges d’odi i amenaces es poden llegir a Instagram? Massa.

En el meu cas va ser per la ceguera, però els assetjadors sempre s’inventen o busquen una petita excusa per fer-te mal innecessàriament. Siguis com siguis. I per això hem de lluitar fort, plegats, i treballar en educar la societat des de ben petits en l’empatia i perquè actes com aquests no siguin el causant del fracàs vital de persones que malauradament no saben com gestionar aquest tipus d’experiències tan desagradables i que et marquen de per vida.