Dret vs. control

Tot i que sempre el tinc present, el debat de l’avortament al nostre país m’està rondant el cap més de l’habitual aquestes darreres setmanes. Tristament, també està present al cap de molts ciutadans dels Estats Units d’Amèrica. Una onada de protestes ha estat la reacció a la possibilitat que el Tribunal Suprem torni a fer l’avortament il·legal en la majoria d’estats. Arran d’aquesta possibilitat esfereïdora a l’altra punta del món, les meves xarxes socials estan farcides de dones aterrades i enfadades, lluitant un cop més contra els conservadors del seu país que volen controlar els seus drets.

Ens hem acostumat a la situació en la qual vivim. Com per a les andorranes sempre ha estat il·legal i penalitzat l’avortament, és la realitat que coneixem. Fa anys que les feministes i els socialdemòcrates lluitem per un canvi, però, tot i això, és massa lent, massa silenciós i no acaba d’arribar mai. Estem, jo inclosa, acostumades a una realitat a la qual no hi hauríem d’estar.

A Andorra, l’avortament està penat perquè cal protegir la vida «en les seves diferents fases». El que hem d’entendre, doncs, és que s’ha de prioritzar la vida d’un zigot per sobre de la vida, o la qualitat de vida, de la gestant. S’ha de sacrificar la dona i obligar-la a que el seu cos s’utilitzi en contra de la seva voluntat per a la protecció d’un altre projecte de vida.

Però, en qualsevol altra circumstància mèdica, en la qual la vida d’un individu pot ser salvada per un altre individu, fa falta el consentiment de la persona «salvadora». Si a una persona li fa falta un ronyó per sobreviure, ningú ens obligarà a donar-lo, per molt que l’altra persona es pugui morir per no rebre aquest ronyó. Donar sang salva milions de vides, però ningú ens pot obligar a fer-ho. En cas de mort cerebral, cal haver donat consentiment durant la vida, o s’ha de demanar a la família, per poder donar els òrgans a persones que els necessiten. En qualsevol cas en el qual el nostre cos pugui ser usat per salvar la vida d’un altre, fa falta que ho consentim. No és així en el cas de les dones embarassades. Que l’Estat ens negui el dret a decidir significa que ens obliga a parir, en contra de la nostra voluntat, sense requerir el nostre consentiment. Si més no, se’ns abandona a la nostra sort.

Per tant, no es tracta de protegir la vida, sinó de controlar les dones. Per moltes excuses que ens posin, aquesta és la realitat.Per molt que tinguem la possibilitat d’anar a un altre país a exercir el nostre dret, la realitat és que a Andorra ens continuen posant excuses per controlar-nos. Les dones andorranes tenim menys drets que els morts.